Portada

Número 256

2009

Sumari

Rdglink

Consulteu els continguts complementaris de la revista impresa, i informació addicional

CiberRdG

Dossier

Les fàbriques de la cultura

Text: Eudald Camps Fotografia: Pep Iglesias

A les comarques de Girona hi ha exemples paradigmàtics del canvi d'ús industrial cap a infraestructura cultural que resulten enormement interessants, com a mínim, per tres raons: per la memòria que contenen, per les solucions en temps real que s'hi gestionen i per les possibilitats futures que encarnen: passat, present i futur articulats en uns cossos fabrils que s'han salvat inexplicablement d'una bulímia constructiva que ha donat peu, com és sabut, a l'actual crisi econòmica planetària. La Fàbrica de Celrà, la Coma-Cros de Salt, Can Mario de Palafrugell i la Marfà de Girona.

Reportatge

Lluny del triplet

Text: Albert Soler Fotografia: Aniol Resclosa

Hi havia un temps en què el vestidor es deia vestuari, els camps eren de terra, i un jugador amb una arracada a l'orella hauria sigut objecte de mofa entre companys i contraris, com també haurien estat posades seriosament en dubte les seves inclinacions sexuals. Afortunadament, avui aquests assumptes ja no importen a ningú i, a més, la pràctica totalitat de camps de futbol gironins són de gespa, sigui natural o artificial, amb tot l'estalvi en gases, mercromina i aigua oxigenada que aquest canvi ha suposat per a les tresoreries dels clubs. Però hi ha coses que no canvien, com ara que els partits continuen essent igual de dolents. No per coses de l'atzar, sinó perquè ho són els jugadors que els protagonitzen. I els àrbitres.

Entrevista

"La lluita clandestina va tenir una utilitat pràctica evident: afeblir al màxim el règim de Franco"

Text: Mireia Costa-Pau Fotografia: Gerard Bagué

Durant la clandestinitat, Francesc Vicens va haver de viure sovint amagat, acollit en cases d'amics o de desconeguts que li obrien la porta només si deia la contrasenya convinguda. Sense residència fixa i amb passaport fals, va viure uns anys a París i algunes temporades a Praga, Berlín, Varsòvia, Tolosa... Després d'aquest període tan incert, és fàcil d'entendre que anys més tard sentís la necessitat de buscar un lloc on fer arrels. Va ser el 1969 quan va decidir recórrer el Baix Empordà, la terra dels seus avantpassats, per buscar-hi el seu recer, i el va trobar a la rectoria de Fontanilles.

Educació

Un pedagog gironí a l'estepa russa

Marta Planellas

Aquest 2009 Josep Moreno Pallí hauria complert 100 anys. Va ser mestre a les escoles de Tossa durant els anys trenta del segle passat i el record que en va deixar entre els seus alumnes encara és molt viu. Moreno va implantar-hi els nous mètodes educatius basats en una pedagogia innovadora, va muntar vetllades teatrals i literàries i va organitzar excursions culturals. La Guerra Civil i el llarg exili a la Unió Soviètica no el van fer desistir de la seva vocació. Una entrevista feta el 1993 per a un estudi de la Universitat de Girona ha servit per resseguir la biografia d'aquest autèntic mestre de la República, que va morir a Tossa el 2001.

1808-1809

L'"heroïcitat" dels guixolencs

Àngel Jiménez

En la celebració del bicentenari de la guerra del Francès, voldríem exposar molt breument la modesta aportació econòmica que va fer al conflicte bèl·lic una vila de sis mil habitants, considerada port de la ciutat de Girona. Potser aquest va ser el punt d'heroïcitat, un pèl prosaica, de la població ganxona durant els primers sis mesos de guerra: intentar, simplement, subsistir.

Lletres

Relats a la xarxa

Núria Martí

Nous mons literaris virtuals obren les portes als escriptors. Blocs i webs com Relats en Català (www.relatsencatala.com), un dels més coneguts, que actualment disposa de més de cinquanta-sis mil textos, ofereixen des de fa uns anys una nova possibilitat d'escriure i de ser llegit. Es tracta d'espais de trobada on lectors, poetes i narradors opinen i creen en llibertat.

Clàssics revisitats

Crònica d'un desencís

Vicenç Pagès

Més de vint anys després de la guerra, Vayreda estava preparat per recrear l'experiència a 'Records de la darrera carlinada' (l'última edició, de L'Avenç, és del 2003). El narrador parteix dels fets viscuts, però els contempla amb distància i els treballa tot buscant, més que la fidelitat, «la veritat essencial, o sigui, la de la forma, del sentiment i del color».

Arts

La fecunda ruta del cinema invisible

Jordi Dorca

L'aparició de diferents festivals de cinema durant els darrers anys a les nostres comarques no és un fenomen local, sinó que forma part d'un de global. Des de fa uns anys, al món hi ha una proliferació molt important de festivals de cinema, conseqüència directa de l'augment de la producció audiovisual, segurament causada per l'abaratiment dels costos derivat de l'aparició de la tecnologia digital, però també per la necessitat de nous espais de difusió d'un cert cinema absent a les sales comercials. L'experiència del Curt.doc de Vidreres és equiparable a la de tota la resta de festivals.

Patrimoni

Ombres il·luminades

Jordi Dalmau

Aviat és dit que "el temps és la durada i successió de les coses", i qui sap què més diu el diccionari: tot abstracte. Els pensadors prou que s'esforcen a treure l'entrellat del concepte, però la qüestió és de mal entendre. Una altra cosa és quan se'ns parla de mesurar i comptar el temps amb termes concrets, perquè això ens afecta el batec de cada dia. I és aquí on entenem millor els poetes, amb la calidesa de la proximitat; per mostra, uns versos de Salvador Sunyer: "Cada hora es silencia sota el desig que alena. L'ahir, granet de sorra, en el demà es fonia". Mesurar el temps ve de tan lluny com la mateixa història de la vida humana. I per ajudar-hi, van néixer els rellotges de sol.

Patrimoni

Un mecenes de Torroella

Xavier Cortadellas

Ramon Mascort presideix una fundació, amb seu a la Casa Galibern, que duu el seu cognom i també el del pintor José María Mascort

Patrimonis fràgils

Els escorxadors

Gemma Domènech

Els escorxadors municipals constitueixen un bon exemple d'un tipus d'arquitectura en el qual el valor utilitari pot arribar a anul·lar el valor patrimonial. Un cop perdut el seu ús, sovint en pro de la modernitat i el progrés per als quals també fou creat, perd qualsevol valor que n'aconselli la cura i rehabilitació.

Música

Lluitant per fer-se escoltar

Oriol Mas

Un cop s'han apagat els focus dels festivals d'estiu, amb cartells encapçalats per cantants multimilionaris i grups número u en vendes, l'escena musical gironina torna a la normalitat. I tornar a la normalitat vol dir precisament que es desendolla la gran lluminària, se'n va el glamur i, sobretot, desapareixen els pressupostos desorbitats. Ara comença l'hivern, i les actuacions musicals de grups de rock, heavy, ska, mestissatge o qualsevol altre estil queden reduïdes a unes quantes sales que amb molta força de voluntat s'atreveixen a programar música en directe.

Música

La banda, la cobla i l'orquestra

Núria Bassaganyas i Anna Sánchez

En la persona d'Antoni Juncà (Figueres, 1875 ¿ Saragossa, 1952) conflueixen el director de bandes militars, l'autor de sardanes i d'obres per a cor i orquestra, l'harmonitzador de melodies populars, el dinamitzador musical d'Athenea, el director de la primera formació simfònica de Girona i el mestre d'harmonia d'alumnes tan significats com Francesc Civil i Tomàs Sobrequés.

Perfil

Eleuteri Costa, faroner a la fi del món

Text: Xavier Cortadellas Fotografia: Eduard Punset

Hi ha una visió romàntica dels fars que no acaba de coincidir amb el que ha estat fent durant quasi quaranta anys l'Eleuteri Costa. Primer, al far de cap de Creus, de 1959 al 1971, on va viure amb la seva dona i d'on van marxar per la seva filla: "estàvem cansats que hagués d'estar internada tota la setmana a Figueres i perquè bé havia de seguir els estudis". Després, al de Palamós, del 1971 fins al 1998, l'any en què va jubilar-se.

Interiors

El Mas Pi de Verges, bressol de 'L'Estaca'

Text: Salvador Vega Fotografia: Eduard Punset

Salvador Vega evoca la història del Mas Pi de Verges, on s'explica que Lluís Llach hi va iniciar els primers compassos de 'L'Estaca'.

Artistes

Francesc Torres Monsó, del segle XX al XXI

Sebastià Goday

L'evolució artística de Francesc Torres Monsó (Girona, 7 de novembre de 1922) manté un to muscular admirat per gairebé tothom. Qui serà el proper referent de l'avantguarda artística a Girona? Es perfila algú com a candidat? O serà com aquells esportistes a qui el club penja la samarreta a perpetuïtat en senyal de gran respecte, admiració i gratitud? Sovint es parla d'aquesta possibilitat entre els qui pensen en l'art gironí, però ¿qui escoltarà i treballarà artísticament amb la intensitat amb què ho ha fet Francesc Torres Monsó? Avantguardista sense xarxa ni coixins al llarg de la seva carrera, modèlic, intransigent, murri, seductor, savi, escèptic, juganer, satíric, sempre ha surat en el mar de la modernitat amb la convicció que el temps fuig i la lluita avança sense aturador. Infinitat d'exposicions a Girona, a l'Estat espanyol, Europa, Pròxim Orient, o la Creu de Sant Jordi l'any 1991, il·lustren l'extensa biografia i l'esperit d'aquest home irrepetible, nodridor i, tanmateix, discret.